Etapa 12: Monte do Gozo – Santiago de Compostel·la

quilòmetres

m. ascensió acumulada

durada

Veig el meu camí, però no sé a on condueix. No saber on vaig és el que m’inspira a recórrer-lo.

Rosalia de Castro

Com que tot i el sobrenom, era un Comte-rei amb poc seny i molta rauxa, després de missa es va posar l’armadura d’un cavaller ras i es va plantar al camp de batalla a primera línia. Poca estona després, el soldat que portava la seva armadura queia abatut enmig del camp de batalla. El Comte-rei, per tal que les tropes no es desmoralitzessin, es va descobrir al crit de El rei, heus-el aquí!, i al cap de poc, qui caigué mort fou ell.

El 8 d’octubre del 2015, qui estava mort era jo.

De Ferreira a Rivadiso Camí Primitiu

Una mala nit

El que havia de ser una nit de tràmit per a l’entrada triomfal a Santiago de Compostel·la, s’ha convertit en un autèntic malson. Tot ha començat quan no m’he volgut posar els taps de les orelles per por a no sentir el despertador a les 6 del matí, per tal d’arribar ben d’hora ben d’hora ben d’hora a Santiago. Això no hauria sigut res important si no fos perquè compartia habitació amb autèntics porcs senglars, germans, per a més inri. Amb aquells roncs, era impossible dormir. Així han anat passant les hores, i han anat augmentant els nervis. I no sé si han sigut els nervis o alguna reacció al·lèrgica al quètxup de l’hamburguesa del sopar (el Germán i el Paco van menjar el mateix i han dormit sense cap problema), però m’ha començat a picar la pell de tot el cos, i a inflar-se i tot.

Total, que quan estava ja ben fart de tot, he anat a una sala d’estar on hi havia una filera de cadires encoixinades, m’he estirat allà, m’he tapat amb la jaqueta, he posat el cap sobre la motxilla, i he pogut dormir una mica. Tampoc massa. M’he despertat al cap d’una mitja hora, marejat perdut, pensant que trauria l’hamburguesa del sopar, els espaguetis del dinar, i el pop de Melide i tot. Al bany, m’he refrescat i he comprovat que tenia èczemes o coses així vermelles i inflamades per tot el cos. I m’he tornat a estirar, dormint una estona més, fins que la gent s’ha començat a despertar.

Total, que a tres quarts de set començava a caminar, o millor dit, a arrossegar-me cap a Santiago de Compostel·la: gairebé sense haver dormit, sense haver esmorzat, mig marejat, amb la pell inflada i irritada, i amb els peus que semblaven plens d’agulles. Eren 5 quilòmetres i prou.

Dia de pluja al camí primitiu

Arribant a Obradoiro

Una hora i tres quarts després,  entrava a la Praza do Obradoiro. Voleu que us sigui sincer? L’únic que m’ha passat pel cap en aquell moment ha sigut un: “ah, mira, ja he arribat, a veure si trobo on em segellen la credencial i em donen la compostel·lana“. I ja està. No sé si per l’estat físic, pel mental, perquè la part de la ciutat fa venir moltes ganes d’arribar, pel dolor dels peus que avui en cap moment ha desaparegut, o perquè ja hi havia estat, però l’emoció d’arribar ha sigut 0. Zero patatero. I això que en aquell moment érem quatre gats a la plaça.

Sabeu el què sí que m’ha emocionat (tot i que ho he dissimulat, se’m dóna bé dissimular)? Que el Germán m’hagi dit que si quan he arribat a la cua de l’esmorzar hagués estat plena, ell m’hauria cedit el lloc, perquè fer el camino amb els meus peus ho considerava molt meritori. Quins pelegrins més molons que m’he trobat, eh? Això de l’esmorzar també m’ho ha explicat ell: a les 9, si fas cua a una entrada lateral del parador Hostal dos Reis Católicos, i ets dels deu primers, esmorzes gratis. El mateix passa per dinar i berenar-sopar, però no recordo les hores.

Tan bon punt he tingut la compostel·lana, he anat cap allà. Només hi eren ells dos, així que hem aprofitat per descansar, ells han trobat habitació a l’hospederia on estava jo, i hem fet temps fins que, amb retard, ens han fet entrar. Al final hem sigut 6, sembla que no és una cosa que la gent conegui (o bé els pelegrins arriben més tard). I sort, perquè molt abundant no era. Però no us podeu ni imaginar com de bé se m’ha posat aquest esmorzar. Realment, ho necessitava.

L'esmorzar dels pelegrins
El Paco, pelegrí

I la franciscana també

Després d’esmorzar, hem anat a la Igrexa de San Francisco a buscar la franciscana. Resulta que el 2014 feia 800 anys del pelegrinatge de Sant Francesc d’Assís a Compostel·la, i han allargat la concessió de la franciscana uns mesos més. Tampoc hi havia molta gent demanant-la. A més de molons, ben informats. Finalment, hem anat tots tres cap a l’hospederia Vía Lucis. No és que estigués molt lluny, però jo anava a mig quilòmetre per dia, així que hem tardat una mica.

Una dutxa privada, quin luxe, nens!! Entre dutxar-me i curar-me i tornar a Obradoiro, hi he arribat amb la missa del pelegrí començada. I com que estava a petar i no portava la credencial, hi he estat dos minuts, temps just per saludar al Paco. Així que m’he assegut a fora, a veure arribar els pelegrins, confiant trobar-ne de coneguts.

L’últim retrobament

I sí que ho eren, sí. Han passat per allà l’Astrid i el seu pare, el Javi, valencià amb qui hem anat coincidint intermitentment, i que ha marxat a dinar amb el Germán i el Paco, i la Leonie, amb qui he anat a dinar. Just sortir de dinar, ens hem trobat amb l’Agata, i després amb el grup: la Carme, el Víctor, la Magdalena, la Sandra, l’Álvaro i l’Enrique.

Foto de grup a Santiago

La Cris

Però sabeu a qui m’ha fet moltíssima il·lusió de veure? A la Cris. La Cris (deixeu-me que la posa en negreta sempre) és una amiga gallega, de Villalba, i que fa anys que viu a Santiago de Compostel·la. Ens vam conèixer amb catorze anys, mitjançant la Dragon Magazine, una revista sobre jocs de rol i fantasia medieval: vam començar una partida de rol a distància, per carta, d’aquelles escrites a mà i amb un segell al sobre, quan els segells no eren adhesius. La partida va durar dues cartes, però l’amistat ja porta 23 anys.

Ha sigut el segon cop que ens hem vist en persona. Curiosament, mai hem fet ni un skype ni res d’això modern, potser per això és una amistat tan autèntica. Si tenia ganes d’arribar a Santiago era, en part, per veure a la Cris. Així que hem passat la tarda junts, assentats i quiets, això sí, i parlant de la vida, que d’una forma o d’una altra, sempre ens hem explicat els moments importants que hem viscut.

Abans d’acomiadar-nos, hem fet un vol per Santiago de Compostel·la, buscant una colònia que em permetés retornar a la civilització, i per allargar una mica més la trobada. Compostel·la és una ciutat de mida amable, amb un centre històric fantàstic, ple de petites places encantadores i de carrers empedrats. I visitant-la amb la Cris, encara guanya més. I els peus? Curiosament, ja no em feien mal, i podia caminar gairebé igual que una persona.

Música al carrer a Santiago

L’hora dels adéus

Els pelegrins, els meus pelegrins, o la majoria d’ells, si més no, eren a un bar fent unes copes, i m’hi he unit. Hem menjat per diversos llocs, i ha arribat l’hora de començar a separar-nos. El camí s’ha acabat i tothom ha de tornar a reprendre el seu. Les primeres a abandonar-nos han sigut l’Agata, la Leonie i la Magdalena.

Després d’uns xupitos i algun cubata, a qui li ha arribat l’hora ha sigut a un servidor. A la Carme ja no la veuré perquè demà tira cap a Fisterra, és l’única que té previst arribar-hi caminant.

A la resta, encara ens veuríem algun cop més per Santiago. Fins i tot amb l’Agata ens trobaríem, de casualitat, a l’autocar que ens portaria a Fisterra, i baixant del bus sí que seria l’últim cop que ens veuríem.

Aquesta família que ens hem inventat els últims deu dies s’acaba. Qui sap si algun altre any, amb algú d’ells, la vida ens tornarà a posar al mateix camí. Ara toca abraçar-se, acomiadar-se, i entristir-se una mica.

FI

Galeria fotogràfica

El recorregut

0 Comments

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *