Els pelegrins

Persones humanes amb qui et vas trobant

Durant el Camí, vas coincidint amb molt pelegrins, imagino, si fas el Camí francès, i només amb uns quants si fas el Primitiu. D’aquests, amb alguns hi compartiràs taula perquè et ve de gust, i amb d’altres perquè l’atzar així ho ha volgut. I de tots ells, alguns arribaran a Santiago de Compostel·la amb tu, altres ho faran abans, altres després, i altres en una altra ocasió, o qui sap si mai.

Estranyament per alguns, miraculosament per altres, salvadorament per a uns quants, amb aquests desconeguts amb qui comparteixes roncs, butllofes, i caminades sota la pluja, s’estableixen uns lligams del tot sorprenents, que, en algun cas, duren molt més que el mateix Camí.

La Leonie

La Leoni

Francesa. Vam coincidir la primera nit a San Juan de Villapañada i totes les altres fins a Melide. Va conèixer a l’Agata a Oviedo, i gairebé sempre anaven juntes. Simpàtica, però al costat de l’Agata semblava tímida. El seu castellà xapurrejat ens va regalar moltes rialles.

Asseguda en un dels esglaons, una noia amb ulleres, llegint un llibre, m’ha donat la benvinguda amb un hola d’accent estrany. Vestia uns pantalons fins i lluents, amb estampats blancs i negres; jaqueta violeta, i mocador majoritàriament verd. En aquell moment no ho sabia, però és la Leoni, i li agrada molt el color verd. Té vint-i-tres anys i és francesa.

L'Agata

Lituana. També vam coincidir la primera nit a San Juan de Villapañada, i també tota la resta fins a Melide. Feia el Camí buscant-se a ella mateixa, però entre la Leonie, i ser rossa amb ulls blaus, poques estones de soledat va trobar. Esbojarrada, simpàtica i alegre. Treballava en una llar d’infants i s’havia comprat un Opel Astra de segona mà. Parlava anglès, lituà i rus, i com que poca gent del grup l’entenia, vam gaudir de llargues converses.

A Cornellana, comprant al mateix supermercat que jo, hi havia la Leonie i l’Agata, la noia lituana. Té 26 anys, li agrada el color blau, i mostra permanentment un encantador somriure.

L'Agata · Camí primitiu de Sant Jaume

La Magdalena

Polonesa. És la primera pelegrina (independentment del gènere) amb qui em vaig creuar, tot i que no vam coincidir fins a la tercera nit, a Borres. Quan arribava a l’alberg treia el portàtil i treballava una estona. Canta molt bé. Havia fet el Camí francès a l’estiu, quan van segrestar una pelegrina americana, i no es refiava de qui anava amb ulleres de sol i gorra.

M’he instal·lat de pressa (instal·lar-se a un alberg sempre ho és) mentre una noia, des de la dutxa, cantava Nino Bravo. No l’he reconegut (quan ha sortit de la dutxa, clar), però ella a mi sí: era la noia del mapa del primer dia. S’ha disculpat, dient que amb ulleres de sol i gorra feia pinta de psicho-killer segrestador de pelegrines. Era la Magdalena, polonesa, de 26 anys. Viu a Londres i el seu color preferit és el vermell fosc.

La Sandra i l'Álvaro

Vam coincidir per primer cop a Borres, jugant al parxís mentre esperàvem que comencés el Barça. I des de llavors, vam compartir alberg fins a Melide. Els dos són infermers a Gibraltar.

Dos de qui conformen aquest grup són la Sandra i l’Álvaro; ella és catalana i li agrada el color blau pluja, i ell és andalús i no té cap color preferit. Viuen a Algeciras, i són parella.

La Sandra - Camino primitivo
L'Álvaro · Camí primitiu
El pare de l'Astrid i l'Astrid

L'Astrid i el seu pare

Danesos. Vam coincidir, també, a San Juan de Villapañada, i intermitentment fins a Melide. L’Astrid semblava tímida, tot i que suposo que viatjant amb el pare, és més difícil deixar-se anar. En aquest sentit, eren molt “nòrdics”. Ens vam retrobar a Obradoiro després d’uns dies sense veure’ns, i ens vam posar tots tres ben contents d’haver pogut acabar el Camí.

 A l’Astrid i al seu pare els hi ha encantat. Són danesos, fan el camí junts, i el color preferit dels dos és el verd.

La Carme

Mallorquina. Vam coincidir a O Padron, i va acabar menjant els meus fantàstics espaguetis amb crema de llet, i vam coincidir sempre fins a Melide. Suposo que el fet de poder parlar català entre nosaltres ens va unir bastant. Va ser l’única que va continuar fins a Fisterra. Simpàtica, agradable i dolça, tot i que en això últim crec que l’accent mallorquí i té molt a veure.

Tornant cap dins l’alberg, amb la roba semineta i semiseca, he vist una de les dues noies del monyo al cap. Era la Carme, mallorquina, de 26 anys, i farmacèutica. El seu color preferit és el verd. Té els ulls blaus, i desprèn dolçor i simpatia.

La Carme
El Víctor

El Víctor

Valencià. Vam coincidir per primer cop a San Juan de Villapañada, i després intermitentment fins a Melide. Feia el Camí amb el Sergio, a qui no vaig ser a temps de fer foto, ja que la idea em va sortir a mig Camí.

El Sergio és de Mallorca, i ja havia fet el Primitiu l’any passat. El Víctor és de València, informàtic passant-se al màrqueting, i el seu color favorit és el vermell. Són amics, s’havien conegut a les xarxes socials compartint aficions, i havien decidit conèixer-se en persona al Camí.

L'Enrique

Argentí. Vam coincidir per primer cop a Borres, i el primer que em va dir va ser si volia mate: cada dia, quan arribàvem a l’alberg, el primer que feia després de dutxar-se era preparar-se mate. Vam coincidir intermitentment, però ens vam retrobar a Santiago. És una persona interessant i divertida, molt bona companyia.

Argentí, escriptor, ex-advocat, té 42 anys i el seu color preferit és el vermell. Gràcies a ell vaig tastar el mate. Va ser a Borres, cinc dies abans, tot i semblar que fes una eternitat. Ha publicat Desde la habitación del sur, Big Bang, Jauría i Bengalas.

L'Enrique
El Joan

El Joan

Català. Tot un personatge. Del grup de Borres. Vam coincidir fins a Melide, on jo vaig tirar fins a Rivadiso, i ell fins a l’aeroport. Atleta, nerviós, i divertit. Va confirmar la teoria de la Leoni que els catalanoparlants portàvem tots piercings (ell i la Carme en duien un al nas, i jo un a l’orella).

El Joan és de Barcelona, té 31 anys, i el seu color preferit és el negre. I el vermell. Com la samarreta del Milan, que tothom diu que és de dos colors, però no, és d’un. Negre i vermell. És el Kilian Jornet del grup, l’últim a deixar l’alberg, i dels primers a arribar al següent.

El Germán

Valencià. Vam coincidir la primera nit i després intermitentment. Ell, jo, i el seu col·lega vam ser els que vam abandonar Melide per fer nit al Monte do Gozo i entrar a Santiago a primera hora. Alt i de veu profunda, tenia molt clar on podia foter-se una bona teca.

El Germán és valencià, té 35 anys, i el seu color preferit és el verd ampolla. Vam coincidir la primera nit a San Juan de Villapañada, i des de llavors que ens anàvem trobant intermitentment. Venia de fer el Camí de Sant Salvador, de León a Oviedo, i aguantar-li el ritme estava a l’abast de ben pocs.

El Germán
El Paco

El Paco

Valencià. Va incorporar-se a Lugo, però només vaig coincidir amb ell les últimes dues nits. Simpàtic i molt parlador, calmat, va apuntar-se a fer el Camí una mica d’imprevist, però va ser dels pocs que va acabar amb dues credencials: la compostel·lana i la franciscana.

El Paco és valencià, amic del Germán, i es va incorporar a Lugo. També se li han fet llargs els 40 quilòmetres, per això han arribat més tard del compte.