Plou. Finalment ha arribat la pluja.

Després d’uns dies sentint, mentre feia el cafè al bar d’algun dels poblets per on transcorre el Camí primitiu, que l’home del temps anunciava aigua, ha fet acte de presència. Els més tardaners ens hem despertat amb el soroll dels impermeables i les capelines dels més matiners. Després dels aiguats agafats al West Highland Way, m’he proposat arribar sec al final d’etapa, que avui a Lugo és festa major, i tocarà mudar-se.

Caminant sota la pluja

L’arrancada, com ve sent habitual, ha sigut nefasta: lenta i dolorosa. Per acabar-ho d’arreglar, amb el Víctor, amb qui hem caminat una estona junts al principi, ens hem equivocat de camí, i hem fet dos quilòmetres més. Afortunadament, en aquell moment la pluja era un xim-xim gairebé imperceptible.

Al cap d’una estona, i quan ja caminava sol, he parat a un altre d’aquestes vendings de luxe que tant abunden pel camí, tot i que al primitiu no. Hi ha moments en que qualsevol excusa és bona per parar, sobretot en dies de cels grisos i pluja ininterrompuda.

Després de recuperar forces, ha tocat seguir caminant. Bàsicament, el camí consisteix en això: menjar, caminar i dormir. No sé si hi ha vendings amb hamaques o lliteres o gandules on poder fer la migdiada, però no estaria malament. No és que ho necessités, de fet mai faig migdiada, però no estaria malament pels vendings de cinc estrelles. De cinc vieires, perdó.

Les muralles de Lugo

Doncs això, que com que ja havia menjat i no em venia de gust dormir, he seguit caminant. Poc abans d’arribar a Lugo ha deixat de ploure, i hem entrat a la ciutat amb els carrers gairebé secs. Ha sigut una pluja indecisa, insípida, inofensiva, sense més història, com la ruta d’avui. L’important era arribar aviat, i poder gaudir de la primera ciutat del camí primitiu després d’Oviedo. A més, l’alberg municipal és dins el centre històric, així que ha sigut perfecte.

Com que tots fem nit a Lugo, la tarda ha consistit a voltar per Lugo amb la gent que m’anava trobant. A dinar i a fer el cafè hi hem anat amb la Leonie, la Carme i el Víctor. Després, amb el Víctor i el Javi hem anat a prendre alguna cosa. A un concert ens hem trobat al Germán, i a una altra al Joan, que dormien a un altre alberg. A qui no vam veure va ser a l’Enrique.

Argentí, escriptor, ex-advocat, té 42 anys i el seu color preferit és el vermell. Gràcies a ell vaig tastar el mate. Va ser a Borres, cinc dies abans, tot i semblar que fes una eternitat. Ha publicat Desde la habitación del sur, Big Bang, Jauría i Bengalas.

A sopar i a dormir

Hem sopat amb el Víctor i la Carme. Tapes, sense olor a fregit. I pulpo a feira, com ja us heu imaginat. Després de sopar, el Víctor, la Leonie, la Magdalena i l’Agata han sortit de festa. A mi els peus no m’ho permeten.

M’he estirat a la llitera aviat, i m’he posat uns taps que m’ha donat la Carme, en previsió d’un super-roncador que ha arribat cap al tard. M’ha dit que van molt bé. M’he adormit cantant per a mi Déjame. L’hem sentit en un carreró, la tocava algú, lenta i suau, mentre em transportava quinze anys endarrera, quan tant m’agradava, quan la punxava a canvi d’uns gotets de tequila a compte d’un grupet de Tarroja, quan tot era fàcil, divertit i infinit. A vegades em pregunto com li deu anar a aquell Eduard.