El camí primitiu

Dia 4: Borres – Berducedo, per Hospitales

“No tots els que vaguen estan perduts.”

J. R. R. Tolkien

Si la primera nit va ser la del ronc simfònic, la tercera ha sigut un puto concert dels Tres Tenors, amb el Luciano Pavarotti en plena forma. Quins pulmons, nens, quina potència de pit, i quina flexibilitat sonora: tan aviat semblava un tenor com un baríton, i fins i tot s’ha atrevit amb el falset. Els altres dos, davant tanta grandesa i solemnitat, s’han dedicat a fer de pur acompanyament en contades ocasions.

A Borres s’ha dormit poc, però l’espectacle ha sigut d’aquells que costa oblidar. Abans que sortís el sol, ja encaràvem Hospitales.

El dia s'ha despertat emboirat
El dia s’ha despertat emboirat

Hospitales és una de les dues opcions que hi ha per anar de Borres a Berducedo. El nom li ve per què antigament en aquesta ruta hi havia tres hospitals, que eren els albergs dels antics pelegrins (d’aquí que als encarregats dels albergs se’ls hi digui hospitaleros). L’altra és passar per Pola de Allande, seguint una ruta que es va obrir posteriorment: la ruta d’Hospitales era intransitable durant l’hivern, així que van buscar una altra forma de creuar la serra de Palo: fundant un poble, Pola de Allande, que permetés creuar la serra de forma més fàcil.

Pujant Hospitales

Hospitales té fama de dur, sobretot perquè entre l’últim poble i el següent hi ha uns 20 quilòmetres de distància. Així que si entremig t’agafen cagarrines, malament rai. Pola de Allande és més civilitzat, però són 50 quilòmetres, així que has de fer el pas en dos dies. Jo havia decidit passar per Hospitales perquè és la manera de fer el Primitiu en dotze dies, però a Bodenaya ens la van recomanar fervorosament, sempre que estiguéssim bé físicament i mental.

L’alberg de Borres no tenia gran cosa, però el que si tenia eren uns quants papers advertint que en cas de mal temps (boira, neu o pluja), millor no passar per Hospitales. Just al moment on el camí es bifurca, cap a Hospitales o cap a Pola, hem trobat els mateixos advertiments. Tot i la boira, hem seguit.

Hem pujat juntament amb la Leoni, l’Agata, i una dona valenciana que ha dormit a l’alberg. M’agrada la companyia de la Leoni i de l’Agata. Tenen aquella alegria, aquell desvergonyiment, aquella bogeria de quan la vida encara no t’ha derrotat. Hem enfilat camí amunt, xino xano, que els peus ja havien començat a ser un suplici, mentre de tant en tant ens arribava un holaaaaaaaa que cridava la valenciana, espantada per la boira.

Més boira a Hospitales
Més boira a Hospitales

Arribats a la part més alta de la ruta i del camí primitiu, 1200 metres, la boira ha començat a escampar, i ens ha deixat gaudir del paisatge de mitja ruta, que sempre és millor que res. Per mi hauria pogut continuar la boira, perquè baixant fins a Montefurado he patit bastant calor, que jo i el sol mai ens hem relacionat massa bé.

I baixant Hospitales

La resta de jornada no ha tingut més història, la pujada a Hospitales s’endú tot el protagonisme de la ruta d’avui. És l’actor destacat, com el Pavarotti de la nit anterior. La resta, acompanyament necessari però prescindible, on només ha destacat la boira, que tot i ser bastant espessa (les ruines del primer hospital ni tan sols les hem vist) en cap moment hem tingut dubtes de per on anava el camí. Potser en arribar a dalt, al pla, el camí es desdibuixa una mica, però res preocupant

Voleu que us sigui sincer? Hospitales no l’he trobat tan dur. De fet, no l’he trobat dur. La pujada és llarga i el pendent important, però no arriba a la categoria de dur. Amb uns peus normals (on com a normals s’entén el desgast habitual d’haver fet noranta quilòmetres en tres dies), no presenta cap dificultat. De fet, ni amb els peus començant a estar fets pols, com els peus, n’ha presentat. Això sí, s’ha de portar aigua i menjar. Com sempre que se surt a la muntanya, vaja.

I cap a Borres

A Borres he ocupat l’últim llit que quedava lliure, a la part de dalt d’una llitera que semblava que tingués vida pròpia. Hi havia dos desconeguts a l’habitació, una noia Taiwanesa (diria), i un paio australià, que es movia en taxi i fent autoestop.

He tornat a coincidir amb el grup del segon dia, amb qui hem passat la tarda al supermercat-bar de Berducedo, contemplant com passava el temps sense res més a fer que descansar i esperar que s’eixugués la roba que havia tornat a rentar, malament, a mà. Dos de qui conformen aquest grup són la Sandra i l’Álvaro; ella és catalana i li agrada el color blau pluja, i ell és andalús i no té cap color preferit. Viuen a Algeciras, i són parella.

La Sandra · Camino primitivo
La Sandra

L'Álvaro · Camí primitiu
L’Álvaro

Com ve sent habitual, a les 10 de la nit els llums s’han apagat. Demà, afortunadament, només 20 km. Serà un dia per descansar, que tocar de peus a terra és més dolorós del que ho és habitualment. Qui sap, potser hauria d’haver fet el camí en bici.

De Borres a Berducedo

Total distance: 24286 m
Max elevation: 1274 m
Min elevation: 681 m
Total climbing: 1201 m
Total descent: -918 m
Total time: 07:33:50

Galeria fotogràfica

Continua a ...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.