L'ombra del pelegrí · Santiago de Compostel·la
El camí primitiu

Dia 12: Monte do Gozo – Santiago de Compostel·la

“Veig el meu camí, però no sé a on condueix. No saber on vaig és el que m’inspira a recórrer-lo.”

Rosalia de Castro

La matinada del 12 de setembre del 1213, Pere I el Catòlic es preparava per a la batalla de Muret de forma poc ortodoxa: passant tota la nit amb una prostituta. L’endemà, a missa, les cames li feien figa. Com que tot i el sobrenom, era un Comte-rei amb poc seny i molta rauxa, després de missa es va posar l’armadura d’un cavaller ras i es va plantar al camp de batalla a primera línia. Poca estona després, el soldat que portava la seva armadura queia abatut enmig del camp de batalla. El Comte-rei, per tal que les tropes no es desmoralitzessin, es va descobrir al crit de El rei, heus-el aquí!, i al cap de poc, qui caigué mort fou ell.

El 8 d’octubre del 2015, qui estava mort era jo.

Arribant a primera hora a Santiago de Compostel·la · Camí Primitiu
Arribant a primera hora a Santiago de Compostel·la · Camí Primitiu

Una mala nit

El que havia de ser una nit de tràmit per a l’entrada triomfal a Santiago de Compostel·la, s’ha convertit en un autèntic malson. Tot ha començat quan no m’he volgut posar els taps de les orelles per por a no sentir el despertador a les 6 del matí, per tal d’arribar ben d’hora ben d’hora ben d’hora a Santiago. Això no hauria sigut res important si no fos perquè compartia habitació amb autèntics porcs senglars, germans, per a més inri. Amb aquells roncs, era impossible dormir. Així han anat passant les hores, i han anat augmentant els nervis. I no sé si han sigut els nervis o alguna reacció al·lèrgica al quètxup de l’hamburguesa del sopar (el Germán i el Paco van menjar el mateix i han dormit sense cap problema), però m’ha començat a picar la pell de tot el cos, i a inflar-se i tot.

Total, que quan estava ja ben fart de tot, he anat a una sala d’estar on hi havia una filera de cadires encoixinades, m’he estirat allà, m’he tapat amb la jaqueta, he posat el cap sobre la motxilla, i he pogut dormir una mica. Tampoc massa. M’he despertat al cap d’una mitja hora, marejat perdut, pensant que trauria l’hamburguesa del sopar, els espaguetis del dinar, i el pop de Melide i tot. Al bany, m’he refrescat i he comprovat que tenia èczemes o coses així vermelles i inflamades per tot el cos. I m’he tornat a estirar, dormint una estona més, fins que la gent s’ha començat a despertar.

Total, que a tres quarts de set començava a caminar, o millor dit, a arrossegar-me cap a Santiago de Compostel·la: gairebé sense haver dormit, sense haver esmorzat, mig marejat, amb la pell inflada i irritada, i amb els peus que semblaven plens d’agulles. Eren 5 quilòmetres i prou.

A sota de Sant Jaume hi ha la Porta del Perdó
A sota de Sant Jaume hi ha la Porta del Perdó

Arribant a Obradoiro

Una hora i tres quarts després,  entrava a la Praza do Obradoiro. Voleu que us sigui sincer? L’únic que m’ha passat pel cap en aquell moment ha sigut un: “ah, mira, ja he arribat, a veure si trobo on em segellen la credencial i em donen la compostel·lana“. I ja està. No sé si per l’estat físic, pel mental, perquè la part de la ciutat fa venir moltes ganes d’arribar, pel dolor dels peus que en cap moment ha desaparegut, o perquè ja hi havia estat, però l’emoció d’arribar ha sigut 0. Zero patatero. I això que en aquell moment érem quatre gats a la plaça.

L'esmorzar ha perdut abundància, però...
L’esmorzar ha perdut abundància, però…

Sabeu el què sí que m’ha emocionat (tot i que ho he dissimulat, se’m dóna bé dissimular)? Que el Germán m’hagi dit que si quan he arribat a la cua de l’esmorzar hagués estat plena, ell m’hauria cedit el lloc, perquè fer el camino amb els meus peus ho considerava molt meritori. Quins pelegrins més molons que m’he trobat, eh? Això de l’esmorzar també m’ho ha explicat ell: a les 9, si fas cua a una entrada lateral del parador Hostal dos Reis Católicos, i ets dels deu primers, esmorzes gratis. El mateix passa per dinar i berenar-sopar, però no recordo les hores.

Tan bon punt he tingut la compostel·lana, he anat cap allà. Només hi eren ells dos, així que hem aprofitat per descansar, ells han trobat habitació a l’hospederia on estava jo, i hem fet temps fins que, amb retard, ens han fet entrar. Al final hem sigut 6, sembla que no és una cosa que la gent conegui (o bé els pelegrins arriben més tard). I sort, perquè molt abundant no era. Però no us podeu ni imaginar com de bé se m’ha posat aquest esmorzar. Realment, ho necessitava.

I la franciscana també

Després d’esmorzar, hem anat a la Igrexa de San Francisco a buscar la franciscana. Resulta que el 2014 feia 800 anys del pelegrinatge de Sant Francesc d’Assís a Compostel·la, i han allargat la concessió de la franciscana uns mesos més. Tampoc hi havia molta gent demanant-la. A més de molons, ben informats. Finalment, hem anat tots tres cap a l’hospederia Vía Lucis. No és que estigués molt lluny, però jo anava a mig quilòmetre per dia, així que hem tardat una mica.

Una dutxa privada, quin luxe, nens!! Entre dutxar-me i curar-me i tornar a Obradoiro, hi he arribat amb la missa del pelegrí començada. I com que estava a petar i no portava la credencial, hi he estat dos minuts, temps just per saludar al Paco. Així que m’he assegut a fora, a veure arribar els pelegrins, confiant trobar-ne de coneguts.

L’últim retrobament

I sí que ho eren, sí. Han passat per allà l’Astrid i el seu pare, el Javi, valencià amb qui hem anat coincidint intermitentment, i que ha marxat a dinar amb el Germán i el Paco, i la Leonie, amb qui he anat a dinar. Just sortir de dinar, ens hem trobat amb l’Agata, i després amb el grup: la Carme, el Víctor, la Magdalena, la Sandra, l’Álvaro i l’Enrique.

Foto de grup, tot i que en faltava algún
Foto de grup, tot i que en faltava algún

La Cris

Però sabeu a qui m’ha fet moltíssima il·lusió de veure? A la Cris. La Cris (deixeu-me que la posa en negreta sempre) és una amiga gallega, de Villalba, i que fa anys que viu a Santiago de Compostel·la. Ens vam conèixer amb catorze anys, mitjançant la Dragon Magazine, una revista sobre jocs de rol i fantasia medieval: vam començar una partida de rol a distància, per carta, d’aquelles escrites a mà i amb un segell al sobre, quan els s

El centre històric de Santiago de Compostel·la
El centre històric de Santiago de Compostel·la

egells no eren adhesius. La partida va durar dues cartes, però l’amistat ja porta 23 anys.

Ha sigut el segon cop que ens hem vist en persona. Curiosament, mai hem fet ni un skype ni res d’això modern, potser per això és una amistat tan autèntica. Si tenia ganes d’arribar a Santiago era, en part, per veure a la Cris. Així que hem passat la tarda junts, assentats i quiets, això sí, i parlant de la vida, que d’una forma o d’una altra, sempre ens hem explicat els moments importants que hem viscut.

Abans d’acomiadar-nos, hem fet un vol per Santiago de Compostel·la, buscant una colònia que em permetés retornar a la civilització, i per allargar una mica més la trobada. Compostel·la és una ciutat de mida amable, amb un centre històric fantàstic, ple de petites places encantadores i de carrers empedrats. I visitant-la amb la Cris, encara guanya més. I els peus? Curiosament, ja no em feien mal, i podia caminar gairebé igual que una persona.

L’hora dels adéus

Els pelegrins, els meus pelegrins, o la majoria d’ells, si més no, eren a un bar fent unes copes, i m’hi he unit. Hem menjat per diversos llocs, i ha arribat l’hora de començar a separar-nos. El camí s’ha acabat i tothom ha de tornar a reprendre el seu. Les primeres a abandonar-nos han sigut l’Agata, la Leonie i la Magdalena.

Després d’uns xupitos i algun cubata, a qui li ha arribat l’hora ha sigut a un servidor. A la Carme ja no la veuré perquè demà tira cap a Fisterra, és l’única que té previst arribar-hi caminant.

A la resta, encara ens veuríem algun cop més per Santiago. Fins i tot amb l’Agata ens trobaríem, de casualitat, a l’autocar que ens portaria a Fisterra, i baixant del bus sí que seria l’últim cop que ens veuríem.

Aquesta família que ens hem inventat els últims deu dies s’acaba. Qui sap si algun altre any, amb algú d’ells, la vida ens tornarà a posar al mateix camí. Ara toca abraçar-se, acomiadar-se, i entristir-se una mica.

Fi

Del Monte do Gozo a Santiago de Compostel·la

Total distance: 5380 m
Max elevation: 414 m
Min elevation: 307 m
Total climbing: 167 m
Total descent: -269 m
Total time: 01:45:58

Galeria fotogràfica

El camí primitiu

Dia 11: Rivadiso – Monte do Gozo

“El veritable descobriment d’un viatge no consisteix en buscar nous paisatges, sinó en tenir nous ulls.”

Marcel Proust

M’he aixecat, curat i vestit sense fer soroll. O millor dit, fent el mínim soroll possible. I així i tot, o a causa de, quan estava a punt de marxar, la noia de la llitera de dalt m’ha preguntat si ja marxava, cap a on anava, quin dia arribava a Santiago… Només li veia un ull, una cella, i mitja boca, però tenia una veu tan dolça i se la veia tan feliç dins la llitera, que he estat a punt d’estirar-me al seu costat, abraçar-la, i intentar compartir aquella felicitat que no sabia d’on li arribava.

Cap a Monte do Gozo · Camí Primitiu de Sant Jaume
Cap a Monte do Gozo · Camí Primitiu de Sant Jaume

Però he escollit anar a esmorzar. Tots prenem decisions equivocades, i qui sap si aquesta passarà a formar part d’aquest grup. A posteriori, tot és molt fàcil. Si hagués pensat amb els peus, m’hauria quedat, independentment de qui hi hagués a la llitera; sort que ja només quedaven 45 quilòmetres, perquè la cosa començava a ser bastant bastant inaguantable.

Com deia, el meu camí m’ha portat a esmorzar, i allà hem coincidit de nou amb el Germán i el Paco. Jo m’he entretingut, com sempre, i he començat a caminar a dos quarts de vuit, el dia que he començat més aviat, fins al moment. També serà el dia que més caminaré: 40 quilòmetres fins al Monte do Gozo. Si els peus m’ho permeten.

Cap a Monte do Gozo · Camí Primitiu de Sant Jaume
Cap a Monte do Gozo · Camí Primitiu de Sant Jaume

El dia ha sigut bastant semblant a la jornada d’ahir a partir de Melide: un munt de gent anant en la mateixa direcció. Entre això i el mal dels peus, estava de bastant mal humor, així que poques fotos he fet. M’he dedicat, bàsicament, a caminar.

Encarant un dia llarg

El camí no és dur, tampoc pla, va pujant i baixant lleugerament, però sense res a destacar. Així que en menys de tres hores i 15 quilòmetres m’he plantat a Salceda, on he parat a dinar, tot i no ser el punt mig de la ruta. Però tenia gana. I res més a fer.

Després de dinar la cosa ha seguit igual de monòtona. Abans d’arribar a O Pedrouzo, que inicialment havia de ser el final de ruta d’avui, hi ha una baixada, ni molt llarga ni amb molt desnivell, però que serveix per trencar la rutina. I al cap d’uns quilòmetres, tornes a pujar gairebé tot el que havies baixat, fins que arribes a l’aeroport de Santiago. És fàcil de conèixer perquè el camí el voreja per un extrem, durant un quilòmetre, més o menys, i van apareixent tanques plenes de creus fetes amb branques i coses així. Hi ha qui posa cadenats als ponts, i hi ha qui posa creus a les tanques.

Passades les creus, tot torna a ser avorrit i costa avall, fins que el camí s’aproxima al Monte do Gozo. És un monte i per tant, cal pujar-lo. He arribat a dalt, que és on hi ha l’alberg, després de 8 hores i 20 minuts, en un estat entre fet pols i mig mort. Els espaguetis del dinar devien ser sense gluten, sense sucre, sense sal i sense calories, perquè els últims quilòmetres s’han fet durs de debò; cada passa semblava feta sobre una catifa de faquir, i us puc ben assegurar que l’estàtua gegant i megalòmana de Joan Pau II al cim del Monte no té pas poders curatius.

Monte do Gozo, última etapa

El Monte do Gozo, si podeu, eviteu-lo. És una instal·lació al més pur estil militar, de barracons, perfectament ordenada, de construcció recent, pensada i dissenyada per a acollir 400 peregrins per nit, que poden ser 800 en Any Sant Jacobeu. És còmode, les dutxes estan netes i van bé, hi ha rentadores i assecadores, però no té ànima. No sabeu com he trobat a faltar Bodenaya.

Per compensar, mentre era a fora curant-me, han arribat el Paco i el Germán.

El Paco

El Paco és valencià, amic del Germán, i es va incorporar a Lugo. També se li han fet llargs els 40 quilòmetres, per això han arribat més tard del compte. Mentre estàvem a fora explicant-nos el dia, ha passat el Gran Roncador en Cap, que anava directe a Santiago. A mi, la idea de fer-hi nit al costat per arribar-hi ben d’hora m’agradava.

Em sentia com un rei medieval, acampat fora la muralla de la ciutat que, l’endemà, li obriria les portes per veure’l entrar triomfalment.

De Rivadiso a Monte do Gozo

Total distance: 36988 m
Max elevation: 474 m
Min elevation: 299 m
Total climbing: 1086 m
Total descent: -1053 m
Total time: 09:13:39

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
Ferreira - Ribadiso · Camí Primitiu de Sant Jaume
El camí primitiu

Dia 10: Ferreira – Rivadiso

“Qui viatja més de pressa és qui viatja sol.”

Rudyard Kipling

La nit a Ferreira ha sigut tranquil·la. Estàvem tots espantats perquè dormia amb nosaltres el Gran Roncador en Cap. Diu la llegenda que mai cap home havia roncat tan fort i desesperadament com ell, i els qui érem a l’alberg municipal de Lugo ho podem corroborar. Al final ha sigut una falsa alarma i la nit ha transcorregut en uns nivells acceptables de silenci. Ens hem despertat relativament relaxats. I amb pluja.

Sortint de Ferreira cap a Rivadiso · Camí Primitiu
Sortint de Ferreira cap a Rivadiso · Camí Primitiu

L’etapa d’avui havia de ser curta, d’uns 20 quilòmetres, amb final a Melide. Melide és un punt important per dos motius: el primer, perquè diuen que hi fan un pop a la gallega insuperable; el segon, perquè a Melide el Camí francès s’uneix al Primitiu, per molt que popularment s’inverteixi l’ordre dels factors, que en aquest cas sí que altera el producte.

Quelcom s’acaba

Melide és un punt i a part. És el final dels poblets petits on només hi ha un alberg, un bar i quatre padrins. És el final de conèixer la persona que carrega aquella motxilla que va cent metres per davant teu. És el final de mirar endarrere i veure-hi una cara coneguda. És el final d’arribar a l’alberg i trobar-t’hi la gent amb qui has estat dinant o sopant o dormint els últims deu dies. A Melide, el camí segueix, però hi acaba una forma diferent de viure’l, i segurament d’entendre’l.

Entrant a Melide · Camí Primitiu de Santiago
Entrant a Melide · Camí Primitiu de Santiago

El camí fins a Melide ha tornat a ser un camí sense massa història, gràcies sobretot a la pluja i els peus. Pel camí m’he trobat a l’Agata un parell de vegades. Amb ella hem arribat a un bar, poc abans de Melide, on hi érem tots. Com que tenia els peus calents, només m’he parat a saludar i he seguit, i al cap de poc arribàvem, juntament amb la Carme, a Melide, tenint una curiosa rebuda.

Arribant al carrer central de Melide, i mentre esperàvem la resta per anar a la Pulpería Ezequiel, s’han confirmat els grans temors: Melide era un degoteig innacabable de gent i més gent que semblava recent sortida del Decathlon, amb motxilla i capelina, arribant de l’est, seguint el camí francés.

Pop i final

Entaulats tots, i després d’un deliciós pop, he anat al vàter, equivocant-me i entrant al de dones. Això només podia ser un senyal. Havia arribat el moment de fer un Frodo.

Havia arribat el moment d’abandonar la companyia. No tinc massa clar per què, no ha sigut una decisió raonada, sinó impulsiva, sortint del cor i de més endins. Cadascú ha d’escriure el seu propi camí, el Camí de Sant Jaume i el de la vida mateixa. Havia arribat el moment de reprendre el meu, d’abandonar aquella zona de confort en què s’havia convertit aquell petit grup de desconeguts esdevingut família, de volar de nou.

Així que m’he acomiadat del Joan, per a qui el camí acabava a Melide per falta de dies, i de la resta de grup, a qui esperava trobar de nou a Santiago, i he tirat cap a Rivadiso.

A Rivadiso no hi falta gent

Han sigut 11 quilòmetres que he fet tan ràpidament com he pogut, i tenint en compte el meu estat, ha sigut molt ràpid. Allò semblava les Rambles! He estat 11 quilòmetres avançant gent, sense caminar sol en cap moment. El Camí ha perdut tota la gràcia, i tot el sentit.

Rivadiso ha significat la constatació del canvi. Si fins aquest dia, a excepció de Lugo, els albergs eren d’entre 12 i 20 places (Grandas de Salime potser en tenia 40), aquest arribava a les 140 o 150.

A Rivadiso no he fet gran cosa, rentar la roba, curar-me els peus, jeure a la llitera, ocupar l’endoll per a carregar el mòbil durant la nit, i anar al bar, que tenien wifi, que dins l’alberg la cobertura era gairebé nul·la.

El sopar ha sigut curiós. Ple com estava el bar, la cambrera m’ha dit si volia sopar a la barra o bé a un cobert que tenen a fora, pensat per a l’estiu. Evidentment, he escollit a fora. Així que sopava sol, pelat de fred, i observant com els pelegrins sopaven, des de la distància, des de la indiferència. Com si allò no anés amb mi.

Fins que han arribat el Germán i el Paco.

El Germán
El Germán

39 quilòmetres l’endemà?

El Germán és valencià, té 35 anys, i el seu color preferit és el verd ampolla. Vam coincidir la primera nit a San Juan de Villapañada, i des de llavors que ens anàvem trobant intermitentment. Venia de fer el Camí de Sant Salvador, de León a Oviedo, i aguantar-li el ritme estava a l’abast de ben pocs. De mi, ja us asseguro que no.

Hem sopat junts, i m’han comentat de demà arribar fins al Monte do Gozo, quedant així a 5 km de Santiago. Això vol dir fer gairebé dues etapes en una, d’aproximadament 39 quilòmetres. Els hi he dit que sí, mentre em demanava un plat d’espaguetis, que 39 quilòmetres no es fan amb la panxa buida.

A l’habitació, hem estat xerrant amb la noia de la llitera de sobre meu, més ella amb mi que jo amb ella; ha arribat quan jo ja estava mig adormit, i no tinc massa clar què li he dit. Una vegada, quan vivia a Manresa, dormint, vaig concertar una visita a una casa que es llogava. Només espero que hagi quedat bé.

De Ferreira a Rivadiso

Total distance: 30730 m
Max elevation: 762 m
Min elevation: 360 m
Total climbing: 842 m
Total descent: -1070 m
Total time: 07:42:19

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
De Lugo a Ferreira
El camí primitiu

Dia 9: Lugo – Ferreira

“Tornar on has començat no és el mateix si mai n’has marxat.”

Terry Pratchett

El tema del cos i del dolor és ben curiós. Comences a caminar amb un dolor de peus que creus que aquell serà l’últim dia que caminaràs (a la vida, no al Camino), després en sec desapareix, i quan ja has arribat a lloc, torna a aparèixer per tal de fer-te estar quiet i no triturar-los més. Deu ser l’instint de supervivència, que en una societat on el menjar és al súper, per algun costat ha de sortir. I surt aquí, a Galícia, amb més de 200 quilòmetres a les butllofes, al cap de 60 minuts de patiment.

Avui, de nou, hem sortit amb pluja.

La Carme i el Víctor, mullant-se · Camí primitiu de Sant Jaume
La Carme i el Víctor, mullant-se · Camí primitiu de Sant Jaume

Pluja i asfalt

La jornada d’avui ha sigut monòtona: pluja i asfalt, fins a gairebé arribar a Ferreira, només algun tram de camí de bosquet que donava falses esperances.

Lugo s’acomiada dels pelegrins recordant el seu origen romà, tot creuant el Miño, per acabar desitjant-nos bon viatge. La veritat és que totes les pintades / senyals / plaques que vas trobant pel camí desitjant buen camino als peregrins et fan sentir valorat. Suposo que deu ser semblant al que senten els jugadors de futbol o els músics, però sense la butxaca plena de calés ni calces o sostens al cap. I total, per caminar i dormir per 6€ la nit. Tampoc n’hi ha per tant.

Plovent des de Lugo i fins a Ferreira
Plovent des de Lugo i fins a Ferreira

Potser ho fa que sóc de secà, però quan plou faig poques fotos. Fa com a mandra. Així que avui hi ha poques fotos per ensenyar. I com que el camí ha sigut en gran part damunt asfalt, tampoc hi ha gran cosa que valgui la pena explicar. Caminar i aguantar la pluja, que a estones ha caigut amb ganes.

Cap a Ferreira

Total, que xino xano, i sota un xim xim a vegades xof xof, hem fet cap a San Roman da Retorta. En principi era un possible final de ruta. De fet, el grupet d’asturianes es quedaven allà, ja que una tenia el peu o el genoll mig cascat. Només hem mig parat, perquè si paràvem del tot amb la pluja i tal era una mica emprenyador. Així que hem menjat una mica, plàtans i aquestes coses que es menja quan es fa esport, i hem seguit.

I a partir d’aquí, la cosa ha començat a agafar interès. A la sortida, el camí es bifurca. El camí del nord se’n diu la via romana, tot i que en cap moment es passa per cap camí construït pels romans, i el del sud no recordo com es diu, però és el que la gent recomana (no recordo pas per què). Així que hem agafat el del sud.

Suposem. Perquè el camí, a diferència de tota la resta de Primitiu, era estret, brut, ple d’esbarzers, i en alguns trams amb mal estat, comparat amb la resta de Camí, no pas amb camins que pots trobar pel Pirineu, per exemple, o pel West Highland Way. Fins i tot hi ha hagut un moment en què ens hem trobat al mig d’una parada, creuant-la per on podíem, perquè era tot una mena de bassa de fang amb trampa.

L’últim d’arribar

Finalment, i quan ja n’estàvem fins als collons de tot plegat, hem arribat a Ferreira. L’alberg era privat, i oferia paella per sopar, oferta que no hem rebutjat, previ desemborsament de 9 euros. Una paella a Galícia no és massa de quilòmetre 0 que diguem, però és que resulta que la dona de l’hospitaler és valenciana, i clar, ara ja quadra tot. La paella, per cert, és boníssima. I mentre ens la menjàvem ha arribat el Joan.

El Joan
El Joan

El Joan és de Barcelona, té 31 anys, i el seu color preferit és el negre. I el vermell. Com la samarreta del Milan, que tothom diu que és de dos colors, però no, és d’un. Negre i vermell. És el Kilian Jornet del grup, l’últim a deixar l’alberg, i dels primers a arribar al següent. Tot i que aquell dia es va entretenir per Lugo, i va arribar de nit, i quan tots ja sopàvem.

Junts, de nou

A taula, hi havia l’Astrid i el seu pare, el German i el Paco, un amic seu que s’havia unit a Lugo, el Víctor, la Carme, l’Enrique, l’Àlvaro i la Sandra, les dones asturianes i l’home asturià, que al final s’ho havien repensat i havien arribat fins a Ferreira, tot i que amb taxi, i un parell de pelegrins més. Hi érem gairebé tots.

Al Camí, mai saps si estàs fent l’últim sopar.

De Lugo a Ferreira

Total distance: 28624 m
Max elevation: 645 m
Min elevation: 426 m
Total climbing: 998 m
Total descent: -1028 m
Total time: 07:58:16

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
Camiño primitivo
El camí primitiu

Dia 8: Castroverde – Lugo

“Un viatge de mil quilòmetres comença amb un sol pas.”

Lao Tzu

Plou. Finalment ha arribat la pluja. Després d’uns dies sentint, mentre feia el cafè al bar d’algun dels poblets per on transcorre el Camí primitiu, que l’home del temps anunciava aigua, ha fet acte de presència. Els més tardaners ens hem despertat amb el soroll dels impermeables i les capelines dels més matiners. Després dels aiguats agafats al West Highland Way, m’he proposat arribar sec al final d’etapa, que avui a Lugo és festa major, i tocarà mudar-se.

El camí primitiu arriba a Lugo
El camí primitiu arriba a Lugo

Així, doncs, ha tocat posar-se el goretex, la funda impermeable per als pantalons, i au, a caminar de nou, que a Lugo falta gent.

Caminant sota la pluja

L’arrancada, com ve sent habitual, ha sigut nefasta: lenta i dolorosa. Per acabar-ho d’arreglar, amb el Víctor, amb qui hem caminat una estona junts al principi, ens hem equivocat de camí, i hem fet dos quilòmetres més. Afortunadament, en aquell moment la pluja era un xim-xim gairebé imperceptible.

Al cap d’una estona, i quan ja caminava sol, he parat a un altre d’aquestes vendings de luxe que tant abunden pel camí, tot i que al primitiu no. Hi ha moments en que qualsevol excusa és bona per parar, sobretot en dies de cels grisos i pluja ininterrompuda.

Una casa abandona · Camí primitiu
Una casa abandona · Camí primitiu

Crec que si algun dia faig el camí francès, faré una guia dels millors vendings del camí de Sant Jaume. En lloc d’estrelles hi posaré vieires, i com més vieires, més comoditats i més varietat de menjar: microones, pasta, begudes calentes… Sort que no tinc pensat fer el francès.

Després de recuperar forces, ha tocat seguir caminant. Bàsicament, el camí consisteix en això: menjar, caminar i dormir. No sé si hi ha vendings amb hamaques o lliteres o gandules on poder fer la migdiada, però no estaria malament. No és que ho necessités, de fet mai faig migdiada, però no estaria malament pels vendings de cinc estrelles. De cinc vieires, perdó.

Les muralles de Lugo

Doncs això, que com que ja havia menjat i no em venia de gust dormir, he seguit caminant. Poc abans d’arribar a Lugo ha deixat de ploure, i hem entrat a la ciutat amb els carrers gairebé secs. Ha sigut una pluja indecisa, insípida, inofensiva, sense més història, com la ruta d’avui. L’important era arribar aviat, i poder gaudir de la primera ciutat del camí primitiu després d’Oviedo. A més, l’alberg municipal és dins el centre històric, així que ha sigut perfecte.

El "cavallo de anjel" que deia la Leonie estava per llepar-se els dits!
El “cavallo de anjel” que deia la Leonie estava per llepar-se els dits!

El primer vol pel barri antic l’hem fet buscant un lloc on menjar. I aquí m’ha sortit aquest vessant meu tant hiperdesenvolupat: el llepafilisme. No em venia de gust fer olor de fregit, i tots els locals que trobàvem en feien. Així que hem acabat menjant una cosa que ens han venut com a pizza a un banc, a una plaça ben gran i cèntrica que hi ha, lluny de pudors de fritanga.

Com que tots fem nit a Lugo, la tarda ha consistit a voltar per Lugo amb la gent que m’anava trobant. A dinar i a fer el cafè hi hem anat amb la Leonie, la Carme i el Víctor. Després, amb el Víctor i el Javi hem anat a prendre alguna cosa. A un concert ens hem trobat al Germán, i a una altra al Joan, que dormien a un altre alberg. A qui no vam veure va ser a l’Enrique.

L'Enrique
L’Enrique

Argentí, escriptor, ex-advocat, té 42 anys i el seu color preferit és el vermell. Gràcies a ell vaig tastar el mate. Va ser a Borres, cinc dies abans, tot i semblar que fes una eternitat. Ha publicat Desde la habitación del sur, Big Bang, Jauría i Bengalas.

A sopar i a dormir

Hem sopat amb el Víctor i la Carme. Tapes, sense olor a fregit. I pulpo a feira, com ja us heu imaginat. Després de sopar, el Víctor, la Leonie, la Magdalena i l’Agata han sortit de festa. A mi els peus no m’ho permeten.

M’he estirat a la llitera aviat, i m’he posat uns taps que m’ha donat la Carme, en previsió d’un super-roncador que ha arribat cap al tard. M’ha dit que van molt bé. M’he adormit cantant per a mi Déjame. L’hem sentit en un carreró, la tocava algú, lenta i suau, mentre em transportava quinze anys endarrera, quan tant m’agradava, quan la punxava a canvi d’uns gotets de tequila a compte d’un grupet de Tarroja, quan tot era fàcil, divertit i infinit. A vegades em pregunto com li deu anar a aquell Eduard.

De Castroverde a Lugo

Total distance: 24350 m
Max elevation: 657 m
Min elevation: 453 m
Total climbing: 728 m
Total descent: -814 m
Total time: 06:20:24

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
De Padrón a Castroverde - Camino Primitivo
El camí primitiu

Dia 7: O Padrón – Castroverde

“Les nostres maltractades maletes s’amuntegaven de nou a la vorera; teníem molt per recòrrer. Però no era important, el camí era la vida.”

Jack Kerouac

Superat l’equador, i ja a Galícia, sembla que tot sigui possible i que només hi hagi la meitat per fer. A Padrón s’hi dorm bé. Realment, no fa falta gran cosa per dormir bé.  Ni per estar bé en un alberg: una dutxa mínimament còmoda i neta, una habitació mínimament còmoda i neta, una cuina mínimament còmoda i neta, i fantàstica companyia. No fa falta res més. I al Camí de Santiago, n’hi ha. I molt.

Comença el dia a Padrón cap a Castroverde · Camí Primitiu
Comença el dia a Padrón cap a Castroverde · Camí Primitiu

El dia ha començat amb un esmorzar al mateix alberg, amb la mateixa gent amb qui havíem sopat i fet el postsopatori: la Carme, l’Agata, la Leonie, el lituà, i els asturians. La resta de gent de l’alberg estaven desapareguts, o tancats a les seves habitacions, suposo. Com sempre, d’entre els coneguts, he sigut l’últim en sortir.

Arrancant amb calma

El camí, de sortida, feia pujada. Com de costum. Especialment, la primera hora. La novetat d’avui ha sigut que no era l’únic que caminava a poc a poc. Una mica abans d’arribar al punt més alt de la jornada, on s’hi troba un antic hospital (de pelegrins, no de malalts) reconstruït, m’he trobat l’Agata, a qui li feia mal una cama. Així que hem pujat fins dalt xino xano.

A l’hospital hi havia el grup d’asturians i la Carme. Després de quatre fotos ha començat la baixada, fins a Paradavella, i per carretera. La veritat, és una llàstima que tant tros del Camí es faci per carretera, en una zona plena de boscos. Que hi farem.

No sé d’on surt el nom, però al bar a peu de carretera de Paradavella hi hem parat tots. El grup de la Sandra, el grup de la Carme, el grup de l’Agata, el grup de l’Astrid, i fins i tot jo. Ha sigut una retrobada improvisada i desincronitzada: l’estona en què tots érem dins ha durat poquet.

O Cádavo o Castroverde?

Sortint del bar, qui ha improvisat he sigut jo: no he seguit el camí, que segons ens havia explicat la nit anterior l’asturià, zigzagueja molt i fa com uns 2 quilòmetres de més, i he agafat la carretera. Que els peus no estan per floritures. No he sigut l’únic. A mitja pujada m’he trobat la Carme, i quan ja havíem recuperat el camí, ens ha agafat l’asturià. Ell s’ha quedat a esperar a la resta del seu grup (la dona, la cunyada, i una tercera dona que no sé si tenia algun parentiu), i la Carme i jo hem seguit, mentre ens explicàvem la vida, fins a O Cádavo.

La meva intenció inicial, al moment de planificar el camí, era quedar-me a O Cádavo. Però el David de Bodenaya em va recomanar arribar a Castroverde, on l’alberg l’havien inaugurat l’any anterior i tothom en parlava molt bé. I jo faig cas al que em diu la gent de Bodenaya. La Carme no ho tenia clar, semblava bastant convençuda de seguir quan hi hem arribat, però havíem de comrpar menjar perquè a Castro Verde no en podríem comprar. Així que hem parat a dinar esperant les 4, que era l’hora en què obria el supermercat.

Posant nom a dos peregrins

Buscant on dinar, ens hem trobat al Víctor i al Sergio. Amb els dos vam coincidir a San Juan, i gairebé ens hem trobat a cada final d’etapa. El Sergio és de Mallorca, i ja havia fet el Primitiu l’any passat. El Víctor és de València, informàtic passant-se al màrqueting, i el seu color favorit és el vermell. Són amics, s’havien conegut a les xarxes socials compartint aficions, i havien decidit conèixer-se en persona al Camí.

Ens han portat a dinar al restaurant on hi havia tothom, i de camí el Sergio ens ha dit que plegava, que es quedava a O Cádavo, agafava un bus cap a Lugo, d’allà un tren cap a Madrid, i un vol cap a Mallorca. Havia fet el camí l’any anterior, i no li estava aportant res fer-lo de nou, només endarrerir-li l’inici del curs universitari, així que marxava.

El Víctor
El Víctor

A Castroverde falta gent

Havent dinat, hem passat pel súper, per la farmàcia, que s’havia convertit en l’element primordial del camí, i ens hem acomiadat del Sergio.

Els 8 quilòmetres fins a Castroverde s’han fet eterns. Era un poble on semblava que no arribaríem mai. Afortunadament, hi hem arribat. També hi era tothom. I no tots, en el millor estat físic: semblàvem pingüins caminant.

Arribar a l’alberg i trobar-te als pelegrins amb qui has anat trobant-te els últims dies és gairebé com arribar a casa. Comentes la jugada, sopes, fas tertúlia, t’adones que porten el viatge més ben preparat i saben que a Castroverde sí que hi ha botigues, i te’n vas a dormir sabent i esperant que demà tornaràs a coincidir amb tots ells, amb aquesta nova família, de pingüins, que es va forjant dia a dia.

D'O Padrón a Castroverde

Total distance: 30941 m
Max elevation: 1080 m
Min elevation: 632 m
Total climbing: 1016 m
Total descent: -1318 m
Total time: 10:11:21

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
Sortint de Grandas de Salime · Camí Primitiu
El camí primitiu

Dia 6: Grandas de Salime – O Padrón

“Tots som viatgers en el desert d’aquest món.”

Robert Louis Stevenson

Dia 6. Meitat del camí. Uns 170 quilòmetres caminats; uns 170 quilòmetres per fer. És l’últim dia de camí asturià. A partir d’avui, tot serà més pla, menys muntanyós. Potser, qui sap, més avorrit. O potser no. Esmorzant al bar de Grandas, uns quants pelegrins, els més tardaners, ens quedem a mirar la predicció meteorològica que estan donant per la tele. S’esperen pluges per als pròxims dies. L’estiuet de Sant Miquel ha durat pocs dies; els matins són freds i humits. El dolor dels peus, la primera hora del dia, és insuportable. Sóc dels últims en marxar del bar, a dos quarts de nou del matí.

Una ninja al mig del bosc
Una ninja al mig del bosc

La cosa va de fotos

Els dies, a Astúries, comencen foscos. Si ens guiem pel sol (no té massa sentit no fer-ho), entre Astúries i Catalunya hi ha gairebé una hora menys. I es nota. Contrasta la llum de les fotos que m’envia per whatsapp a primera hora del matí el meu pare, amb la foscor que m’envolta mentre les miro. Fa dies que comencem a caminar amb boira. Afortunadament. L’espectacle de veure sortir el sol sobre les valls plenes de boira és magnífic.

L’Agata ha començat a caminar més tard que jo, i m’atrapa mentre m’entretinc fent fotos. Avui ha decidit caminar sola; va començar el camí com a viatge introspectiu, però sempre ha anat trobant gent pel camí. Suposo que si ets rossa, alta, i tens els ulls blaus, és complicat viatjar sola. Fins i tot fent el Camí de Sant Jaume. Ens acomiadem i segueixo fent fotos, que avui sembla que costa escalfar els peus.

Entrant a Galícia cap a O Padrón
Entrant a Galícia cap a O Padrón

I la veritat, és que ha costat molt. No em plantejo descansar, i molt menys abandonar, però com la cosa segueixi així, crec que batré el rècord de lentitud fent el Camino. Avui, qualsevol excusa és bona per parar. Unes màquines de càtering en una cabana, a la sortida d’un poble, han sigut una bona excusa per fer un cafè i menjar un Kitkat. Estava tan bé plantat i quiet allà!

Fent aquest pseudodescans m’han avançat dues noies que havia avançat feia res. Ens havíem mig creuat ahir, baixant a la presa; elles entraven en un edifici quan jo passava per allà. Eren fàcils de recordar perquè duien, les dues, un bon monyo sobre el cap. En un camí poc transitat com el Camí Primitiu, i després ja de sis dies, era difícil trobar-se gent desconeguda.

Self-catering de luxe

Més endavant he tornat a parar. Això de caminar sense esmorzar no era una massa bona idea, així que quan he trobat un self-catering de luxe, he parat. Ho heu llegit bé: de luxe. Les màquines, a part dels Kitkats i els Lions habituals, tenien sandwitxs, macarrons congelats, xocolata defesta… Tot un gran festí de calories!! També hi havia un parell de microones, per tal de poder escalfar els macarrons. Tot això, en una espècie de bungalow de fusta, amb taules i cadires per seure i tot!! Un encant, en meitat d’un no-res trencat només per granges bovines semiabandonades. Era, justament, el que necessitava.

Així que m’he entaulat, com un senyor. M’he agafat un sandwitx de salmó. La meva intenció era agafar el del costat, que era de pernil dolç i formatge, però en algun moment he confós algun número, i m’he acabat comprant el que no volia. No és el primer cop que em passa, ni serà l’últim. Com més gran em faig, més malament em relaciono amb les màquines. Acabaré ludista. Per sort, no ha sigut catastròfic: m’agrada el salmó. De les  4 o 5 varietats d’entrepans que hi havia, només m’agradaven aquests dos. Doncs això, que m’he assegut, amb un entrepà de salmó que havia caigut per error, i una coca-cola que esperava que em ressuscités. I xocolata, és clar.

Arribant a Galícia

I sí, les guarrades m’han ressuscitat i m’han permès seguir caminant amb certa normalitat. Sense ni adonar-me’n, i això que la pujadeta és considerable, he fet cap a Galícia, i el primer en què he pensat ha sigut amb la recomanació de la Cris de Bodenaya sobre parar a Fonsagrada i menjar pop; no tenia la fama del de Melide, però era igual de bo.

Si som a Galícia, pop a la gallega!
Si som a Galícia, pop a la gallega!

El segon ha sigut que, per fer la foto, no he hagut de treure’m els guants, perquè els portava penjats de la corretja que lliga la motxilla a la panxa. I m’he adonat que, dels dos guants que hi havia penjat, ja només en quedava un. No sabeu el greu que m’ha sabut perdre un guant!! Li tenia molt afecte a aquells guants, també. Els havia dut fent el West Highland Way, i sent vermells com eren, m’anaven de conjunt amb els pantalons i les botes. I la jaqueta. I el polar. M’agrada el vermell.

Amb un únic objectiu entre cella i cella, que començava amb p, acabava igual, i entremig només tenia una o, he anat baixant fins a Fonsagrada. Just en començar la pujadeta que hi ha abans d’entrar al poble, m’ha agafat, de nou, l’Agata. I m’ha dit que tenia una cosa per mi que m’agradaria molt: el meu guant!! També m’ha dit que a Fonsagrada ens esperaven la Leoni, el de Mallorca i el de València, per anar a dinar.

Polbo a feira i Padrón

Mitja horeta després, se’m feia la boca aigua.

Amb la panxa plena de polbo a feira, hem anat a una farmàcia vintage, que ja no em quedaven gasses, i a comprar ingredients pel sopar que em tocava fer a mi, i hem tirat, amb la Leoni i l’Agata, fins a O Padrón. Els altres es quedaven a Fonsagrada.

Arribar a Padrón ha sigut un moment, i després que l’hospitaler m’expliqués com va rescatar, fa anys, quan el Primitivo era un camí gairebé abandonat, un canadenc perdut per culpa d’una tempesta de neu, ens ha agafat per fer sessió de fotos idiotes. Que bé que se sent un després d’una bona estona de rialles, encara que siguin sense sentit!!

Fent el ruc a Padrón
Fent el ruc a Padrón

La rutina, però, mana. I tocava curar-se els peus abans i deixar-los al sol una estoneta. Mentre estava en aquest estat contempeutiu, he conegut un grup de pelegrins amb qui havíem compartit restaurant a Fonsagrada i ara alberg a Padrón: eren tres dones asturianes i el marit d’una d’elles. Elles estaven sorpreses que pogués caminar tal com tenia els peus, i ell havia fet el Camí Primitiu onze vegades, i nou altres camins. Era miner, i les prejubilacions dels noranta el van agafar jove i amb ganes de caminar. Estaven esperant un taxi per anar a sopar a Padrón, que no ha tardat a arribar. Han marxat, i el sol també.

Tornant cap dins l’alberg, amb la roba semineta i semiseca, he vist una de les dues noies del monyo al cap. Era la Carme, mallorquina, de 26 anys, i farmacèutica. El seu color preferit és el verd. Té els ulls blaus, i desprèn dolçor i simpatia.

La Carme
La Carme

S’horabaixa

Feia molts dies que no parlava en català tanta estona. L’altra noia del monyo, la Neus, és la seva germana, més petita. S’ha quedat a Fonsagrada, i demà torna cap a Barcelona, que li comença el curs universitari. L’he invitat al sopar minicomunitari (érem quatre), però ha declinat l’oferta.

Els macarrons amb bacon i crema de llet (a la carbonara, que en diem aquí) mai fallen. Si vols quedar bé, és l’as a la màniga guanyador. Personalment, mai m’han fallat, des del primer cop que, en un alberg escocès, vam quedar com uns Ferran Adrià motxillers. Tot i no tenir pebre ni nou moscada, han quedat molt bons. La troupe asturiana han quedat entusiasmats de l’olor del menjar, i la Carme, finalment, s’ha apuntat al sopar.

Després d’un plat trencat i d’uns consells d’algú que es coneix el Primitiu a la perfecció, he tirat cap a la llitera tarelejant Antònia Font. Culpa de la Carme, dels seus horabaixes i de la seva alegria.

De Grandas de Salime a Padrón

Total distance: 27917 m
Max elevation: 1169 m
Min elevation: 583 m
Total climbing: 1106 m
Total descent: -787 m
Total time: 09:27:41

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
Grandas de Salime · Camí Primitiu
El camí primitiu

Dia 5: Berducedo – Grandas de Salime

“Pren només els records, deixa només les empremtes.”

Cap Seattle

El protagonista de la nit a Berducedo no ha sigut cap roncador, per sort, sinó un australià de pinta curiosa. L’havia vist per primer cop just arribant a Berducedo. Ell anava sense camiseta i contra direcció. I no vaig ser l’únic que me’l vaig trobar en aquell tram, independentment de l’hora en què hi passéssim.

La cosa és que el José Antonio, un pintor santanderí, va anar a l’alberg a buscar no recordo què dins la motxilla de no recordo qui. Aquest qui no recordo dormia a la llitera del costat de la de l’australià, i el José Antonio va buscar el què no recordo a la motxilla que no tocava, la de l’australià. Amb la mala sort que l’australià va entrar mentre ell estava buscant el que no recordo a la motxilla que no tocava, i que ni el José Antonio parlava anglès ni l’australià castellà. Estic convençut que l’australià, avui, encara creu que li falta alguna cosa a la motxilla.

També va ser la primera vegada (i única, durant el camí primitiu com a tal) que ens vam trobar una persona oriental. Era una noia i viatjava sola. Li vaig preguntar el nom, però si pels noms occidentals sóc dolent, pels orientals ja us ho podeu imaginar. L’únic que recordo del seu nom és que hauria passat perfectament com a autora de l’Art de la guerra.

De Berducedo a Grandas de Salime
De Berducedo a Grandas de Salime

Recuperant sensacions

El dia ha començat fred. I dolorós. Els 4 quilòmetres cap a La Mesa han sigut un puto calvari. Només em faltava canviar la motxilla per una creu. Cada passa feia la pinta de ser l’última, la que faria abans de pujar al taxi, amb australià o sense. Però passat el poble he ressuscitat. La pujada que t’enfila dels 900 als 1100 metres en un quilòmetre i mig m’ha servit per començar a embalar-me. I he anat cagant llets fins al final.

No em pregunteu per què. Tot i que és cert que, amb pujada, la postura que adopta el cos fa menys doloroses les passes, l’etapa d’avui ha sigut, sobretot, de baixada. I de carretera. El camí, un cop assoleix els 1100 metres, començar a baixar. Durant uns quilòmetres per asfalt, després, entrant a un bosc ben bonic i emboirat, on fins i tot he baixat corrent una bona estona.

Són 8 quilòmetres de baixada ininterrompuda fins a quedar-nos a 300 metres d’altitud, a un embassament. Allà, he tornat a trobar gent. Primer, un parell de noies desconegudes; després, pujant de nou, la Leonie i l’Agata, i després d’elles, he avançat a tothom que he vist per davant meu.

Cap a Grandas de Salime
Un bosc ben bonic per passejar-s’hi

Passant el dia a Grandas de Salime

Així que he arribat ben d’hora a Grandas de Salime, una mica abans de la una. He aprofitat per posar una rentadora, anar a prendre alguna cosa amb els pelegrins que anaven arribant, saludar, descalç, al grup de la Sandra i l’Àlvaro mentre ells dinaven i a mi el cambrer em deia que em calcés o marxés, i per seure, fora d’un bar, prenent el sol, amb els peus destapats.

El dia ha acabat amb sopar comunitari dels qui vam començar a San Juan de Villapañada. Voleu que us digui la veritat? En tenia moltes ganes! No érem molts, només 6, però ha sigut bonic seure de nou al voltant d’una taula amb ells. També hi havia un lituà, que ha fet de cuiner en una nit molt poc inspirada per a cuinar, vist el resultat. Així que m’he ofert a cuinar jo el proper sopar en què tornem a coincidir.

Aprofitant que érem poquets, he ofert l’ampolleta d’oli dels Omells de na Gaia que he anat carregant des del primer dia, per tal que l’amanida els hi quedés més bona. A l’Astrid i al seu pare els hi ha encantat. Són danesos, fan el camí junts, i el color preferit dels dos és el verd.

El pare de l'Astrid i l'Astrid
L’Astrid i el seu pare

I demà, Galícia i pop

El sopar s’ha arreglat a les postres, amb un tros ben generós de gelat de xocolata i nata. I després d’una breu tertúlia i de deixar la cuina ben neta i endreçada, hem tirat cap a les lliteres. Demà toquen 25 quilòmetres més i començar a menjar pop: entrem a Galícia. I arribem a la meitat del camí. Tenint com tinc els peus, tocarà ser fort, encara hem de caminar dos-cents quilòmetres, i els hem de caminar amb un somriure.

De Berducedo a Grandes de Salime

Total distance: 20122 m
Max elevation: 1096 m
Min elevation: 276 m
Total climbing: 824 m
Total descent: -1139 m
Total time: 04:46:19

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
Boress - Berducedo · Camí primitiu
El camí primitiu

Dia 4: Borres – Berducedo, per Hospitales

“No tots els que vaguen estan perduts.”

J. R. R. Tolkien

Si la primera nit va ser la del ronc simfònic, la tercera ha sigut un puto concert dels Tres Tenors, amb el Luciano Pavarotti en plena forma. Quins pulmons, nens, quina potència de pit, i quina flexibilitat sonora: tan aviat semblava un tenor com un baríton, i fins i tot s’ha atrevit amb el falset. Els altres dos, davant tanta grandesa i solemnitat, s’han dedicat a fer de pur acompanyament en contades ocasions.

A Borres s’ha dormit poc, però l’espectacle ha sigut d’aquells que costa oblidar. Abans que sortís el sol, ja encaràvem Hospitales.

El dia s'ha despertat emboirat
El dia s’ha despertat emboirat

Hospitales és una de les dues opcions que hi ha per anar de Borres a Berducedo. El nom li ve per què antigament en aquesta ruta hi havia tres hospitals, que eren els albergs dels antics pelegrins (d’aquí que als encarregats dels albergs se’ls hi digui hospitaleros). L’altra és passar per Pola de Allande, seguint una ruta que es va obrir posteriorment: la ruta d’Hospitales era intransitable durant l’hivern, així que van buscar una altra forma de creuar la serra de Palo: fundant un poble, Pola de Allande, que permetés creuar la serra de forma més fàcil.

Pujant Hospitales

Hospitales té fama de dur, sobretot perquè entre l’últim poble i el següent hi ha uns 20 quilòmetres de distància. Així que si entremig t’agafen cagarrines, malament rai. Pola de Allande és més civilitzat, però són 50 quilòmetres, així que has de fer el pas en dos dies. Jo havia decidit passar per Hospitales perquè és la manera de fer el Primitiu en dotze dies, però a Bodenaya ens la van recomanar fervorosament, sempre que estiguéssim bé físicament i mental.

L’alberg de Borres no tenia gran cosa, però el que si tenia eren uns quants papers advertint que en cas de mal temps (boira, neu o pluja), millor no passar per Hospitales. Just al moment on el camí es bifurca, cap a Hospitales o cap a Pola, hem trobat els mateixos advertiments. Tot i la boira, hem seguit.

Hem pujat juntament amb la Leoni, l’Agata, i una dona valenciana que ha dormit a l’alberg. M’agrada la companyia de la Leoni i de l’Agata. Tenen aquella alegria, aquell desvergonyiment, aquella bogeria de quan la vida encara no t’ha derrotat. Hem enfilat camí amunt, xino xano, que els peus ja havien començat a ser un suplici, mentre de tant en tant ens arribava un holaaaaaaaa que cridava la valenciana, espantada per la boira.

Més boira a Hospitales
Més boira a Hospitales

Arribats a la part més alta de la ruta i del camí primitiu, 1200 metres, la boira ha començat a escampar, i ens ha deixat gaudir del paisatge de mitja ruta, que sempre és millor que res. Per mi hauria pogut continuar la boira, perquè baixant fins a Montefurado he patit bastant calor, que jo i el sol mai ens hem relacionat massa bé.

I baixant Hospitales

La resta de jornada no ha tingut més història, la pujada a Hospitales s’endú tot el protagonisme de la ruta d’avui. És l’actor destacat, com el Pavarotti de la nit anterior. La resta, acompanyament necessari però prescindible, on només ha destacat la boira, que tot i ser bastant espessa (les ruines del primer hospital ni tan sols les hem vist) en cap moment hem tingut dubtes de per on anava el camí. Potser en arribar a dalt, al pla, el camí es desdibuixa una mica, però res preocupant

Voleu que us sigui sincer? Hospitales no l’he trobat tan dur. De fet, no l’he trobat dur. La pujada és llarga i el pendent important, però no arriba a la categoria de dur. Amb uns peus normals (on com a normals s’entén el desgast habitual d’haver fet noranta quilòmetres en tres dies), no presenta cap dificultat. De fet, ni amb els peus començant a estar fets pols, com els peus, n’ha presentat. Això sí, s’ha de portar aigua i menjar. Com sempre que se surt a la muntanya, vaja.

I cap a Borres

A Borres he ocupat l’últim llit que quedava lliure, a la part de dalt d’una llitera que semblava que tingués vida pròpia. Hi havia dos desconeguts a l’habitació, una noia Taiwanesa (diria), i un paio australià, que es movia en taxi i fent autoestop.

He tornat a coincidir amb el grup del segon dia, amb qui hem passat la tarda al supermercat-bar de Berducedo, contemplant com passava el temps sense res més a fer que descansar i esperar que s’eixugués la roba que havia tornat a rentar, malament, a mà. Dos de qui conformen aquest grup són la Sandra i l’Álvaro; ella és catalana i li agrada el color blau pluja, i ell és andalús i no té cap color preferit. Viuen a Algeciras, i són parella.

La Sandra · Camino primitivo
La Sandra

L'Álvaro · Camí primitiu
L’Álvaro

Com ve sent habitual, a les 10 de la nit els llums s’han apagat. Demà, afortunadament, només 20 km. Serà un dia per descansar, que tocar de peus a terra és més dolorós del que ho és habitualment. Qui sap, potser hauria d’haver fet el camí en bici.

De Borres a Berducedo

Total distance: 24286 m
Max elevation: 1274 m
Min elevation: 681 m
Total climbing: 1201 m
Total descent: -918 m
Total time: 07:33:50

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
El camí primitiu de sant jaume
El camí primitiu

Dia 3: Bodenaya – Borres

“El món és un llibre, i els que no viatgen només en llegeixen una sola pàgina”

Sant Agustí

Us heu despertat mai amb l’Ave Maria de Schubert? Jo sí, una vegada només, i us asseguro que no l’oblidaré. Ha sigut un despertar plàcid, suau, encantador, místic, èpic, màgic, bíblic. Inoblidable!! Els temples existeixen, nens. Però no els de pedra alçats en honor a déus inventats pels homes, sinó llocs on hi conflueix alguna cosa, diguem-n’hi energia, diguem-n’hi corrents subterrànies, o senzillament, diguem-n’hi bondat i humanitat. I l’alberg de Bodenaya n’és un.

Ha fet molta mandra deixar Bodenaya. El sopar comunitari, trobar-se la roba plegada i neta al matí, la música, l’esmorzar també comunitari… Però res és per sempre, diuen. I sembla que és veritat. El David i la Cris ens han acomiadat, un per un, amb una càlida abraçada. És la millor manera de deixar Bodenaya.

El dia ha començat coix, si més no per a mi. Les butllofes han començat a impedir poder caminar amb normalitat, sobretot la primera hora. Així que a poc a poc i bona lletra he anat fent via cap a Tineo, on he arribat acompanyat del mallorquí i un dels valencians, prèvia explicació d’una part de la vida de cadascú.

Més separacions

A Tineo ens hem separat, ells s’han quedat a esmorzar i jo he aprofitat per agafar equivocadament el carrer més costerut del poble, que m’ha tocat fer primer de baixada i després de pujada. Ha sigut un bon escalfament de cara a la pujada que ens esperava a la sortida de Tineo. Un cop acabada, he aprofitat per dinar.

Una de les coses que més m’agrada de la muntanya és dinar on et dóna la gana. Només necessites un lloc suficientment còmode per posar-hi el cul. Res més. Així que quan l’he trobat, m’he assentat, he tret el pa, l’oli dels Omells, la tomata, el formatge, i el ganivet. I us asseguro que, durant uns minuts, m’he sentit a la puta glòria. Dinar de luxe.

Dinant camí de Borres
Dinant al millor restaurant del món

El camí ha seguit, sense res destacable, fins a Campiello, on tocava fer provisió de menjar i energia. Molts dels pelegrins amb qui havia compartit nit a Bodenaya han arribat mentre feia la compra, i s’han quedat aquí, a un alberg recentment estrenat. Serà l’últim cop que coincidirem. Tot i la insistència d’alguns, he seguit fins a Borres, a un alberg menys recomanable, però que era on el camí em portava. El meu camí.

Xiulant fins a Borres

Arribar a Borres és un moment, i jo ho he fet xiulant Do not forsake me, oh my darling, que és la cançó de Solo ante el peligro (perdido estoy si me abandonas, i tal…), de forma inconscientment premonitòria. Al bar, on has d’anar-hi per registrar-te i segellar, hi havia un valencià amb qui havíem coincidit la primera nit, i un grupet de gent que no coneixia. A l’alberg, un grupet de gent gran, també desconeguts, amb un grandíssim roncador fent migdiada.

M’he instal·lat de pressa (instal·lar-se a un alberg sempre ho és) mentre una noia, des de la dutxa, cantava Nino Bravo. No l’he reconegut (quan ha sortit de la dutxa, clar), però ella a mi sí: era la noia del mapa del primer dia. S’ha disculpat, dient que amb ulleres de sol i gorra feia pinta de psicho-killer segrestador de pelegrines. Era la Magdalena, polonesa, de 26 anys. Viu a Londres i el seu color preferit és el vermell fosc.

De Bodenaya a Borres · Camí Primitiu de Sant Jaume
La Magdalena, quan ja no et veu com un segrestador assassí

Després d’intentar rentar la roba a mà, i de punxar-me un 12% dels peus, hem anat al bar (a l’alberg no s’hi pot fer res), i hem fet un parxís de dues hores mentre es creava un segon grup de pelegrins.

Els he abandonat quan començava el partit del Barça. Demà toca la mítica Hospitales, l’etapa reina del camí primitiu.

De Bodenaya a Borres

Total distance: 27466 m
Max elevation: 717 m
Min elevation: -71 m
Total climbing: 1341 m
Total descent: -925 m
Total time: 07:27:59

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
Les etapes del Camí Primitiu de Sant Jaume
El camí primitiu

Dia 2: San Juan de Villapañada – Bodenaya

“Despertar-se sola en una ciutat estranya és una de les sensacions més agradables del món.”

Freya Stark

He dormit amb el Darth Vader al costat, nens. I amb uns quants que devien haver fet un màster de roncadors. Anaven tots perfectament sincronitzats. Però no roncant alhora, no; els roncs s’encadenaven en una melodia de segones veus, i terceres, i quartes, de diferents tons, convertint la calma de la nit en un ronc infinit que només la respiració del Darth Vader gosava trencar.

Toquen 30 km més fins a Bodenaya. Que la força ens acompanyi.

Muntanyes asturianes · Camí primitiu
Muntanyes asturianes · Camí primitiu

Avui, a San Juan de Villapañada s’ha dormit poc. Els més matiners han començat a preparar-se ben aviat, i com que els roncs no han deixat dormir a gairebé ningú, qui més qui menys ha sortit de la llitera molt abans que el sol surti de la cova on es deu amagar. Ens hem vestit, cadascú pel seu compte, hem esmorzat, aquí ja hi ha hagut més varietat, i ens hem quedat asseguts al voltant de la taula, tots. Fins que els primers han decidit marxar sent encara de nit, que tampoc passa res si tens un frontal. La resta, han anat desfilant progressivament. Abans que el sol tragués el caparró per darrere les muntanyes asturianes, l’alberg ja devia estar buit, molts cap a Bodenaya.

Per sort, no cal matinar

He sigut dels últims a sortir, que això dels matins a mi em costa. Feia temps que no caminava sent encara de nit. Per la muntanya, vull dir. Devia fer uns dos anys, d’una vegada que vaig anar a Aigüestortes, a l’octubre, i vaig començar a caminar a les 6, per intentar sentir algun cérvol bramar. I res. Que no hi ha cérvols allà.

Tampoc era molta muntanya. La ruta d’avui, em refereixo. Eren muntanyetes baixes, i molt camí d’asfalt. I a mi, l’asfalt, em cansa. I fa que m’oblidi dels llocs per on passo. No us imagineu com m’està costant recordar com ha anat el dia. Així que pot passar que el que expliqui no sigui 100% fidedigne. Al proper Camino, prometo agafar llibreta i boli, que amb el mòbil fa com a mandra escriure frases soles.

Total, que del primer tram del dia, només recordo la pèrdua del buff que havia comprat a Chamonix quan vaig fer el trail del Montblanc. No sabeu el greu que m’ha sabut, li havia agafat molt d’afecte, a aquell buff.

Camí primitiu de Sant Jaume, direcció Bodenaya
Camí primitiu de Sant Jaume, direcció Bodenaya

Esmorzant dues vegades

Arribats a Cornellana, sembla que tots hem parat a esmorzar al mateix bar, que justament era el primer que hi havia entrant al poble. Estava ple de pelegrins amb qui havia compartit l’alberg. Els roncadors, vaja.

L’esmorzar ha durat poc, i ben aviat els peregrins ens hem dividit en dos: entre els qui entraven al supermercat del davant a comprar menjat, i entre els qui hem seguit caminant cap a Salas, l’altre poble de la jornada on comprar queviures. El matí ha anat transcorrent tranquil·lament mentre mirava emails de la feina, i likes d’Instagram.

Camí de Bodenaya - Camí primitiu de Sant Jaume
Camí de Bodenaya – Camí primitiu de Sant Jaume

Cap a Cornellana pel camí de Bodenaya

Poc abans d’arribar a Salas hi ha un pontet de pedra, ben bonic, ideal per parar-hi a descansar i menjar un parell de plàtans. Mentrestant, han arribat tres pelegrins que volien fer nit a Cornellana: una saragossana, un saragossà i un basc (ja em disculpareu, però els noms se’m donen fatal). Serien, doncs, les primeres baixes de la primera nit. Mentre marxaven, he vist que el saragossà portava el meu buff penjat a la motxilla. M’ha fet mandra posar-me a córrer per demanar-l’hi (començava a tenir els peus malament i tenia les primeres molèsties al tendó d’Aquil·les), i he pensat que ja el trobaria abans de separar-nos. Però no. El segon plàtan s’ha allargat, i ja no he vist més al senyor saragossà. Ni al meu buf.

A Cornellana, comprant al mateix supermercat que jo, hi havia la Leonie i l’Agata, la noia lituana. Té 26 anys, li agrada el color blau, i mostra permanentment un encantador somriure.

L'Agata i el seu somriure
L’Agata i el seu somriure

El temple de Bodenaya

Hem fet junts els últims vuit quilòmetres fins a l’alberg de Bodenaya, que m’havien recomanat. Ens ha rebut la Cris, que el maig passat fent el Camino va passar per aquest alberg i li va agradar tant que li va dir al David que, si no li feia res, quan tornés es quedaria a ajudar-lo.

La Cris és de l’Hospitalet, i hem estat explicant-nos la vida una bona estona, al carrer, aprofitant el dia tan esplendorós que feia; ella prenia el sol, i jo em rebentava i em curava les butllofes. És una persona molt interessant, la Cris. Després ens ha acompanyat, a mi i a un noi valencià, a la farmàcia més propera a Bodenaya: els nostres peus necessitaven ajuda.

L’alberg de Bodenaya és una parada obligatòria. És l’esperit hospitaler fet realitat. És el Rivendell dels pelegrins. Seieu i descanseu, aquesta nit no us heu de preocupar de res. És un lloc ple de repòs, d’encant, de somriures i d’abraçades, d’humanitat. Un lloc gairebé màgic.

De San Juan de Villapañada a Bodenaya

Total distance: 27466 m
Max elevation: 717 m
Min elevation: -71 m
Total climbing: 1341 m
Total descent: -925 m
Total time: 07:27:59

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
Seguint el camí · Camí primitiu
El camí primitiu

Dia 1: Ovideo – San Juan de Villapañada

“Viatjar et deixa sense paraules; i llavors, esdevens un narrador.”

Ibn Battuta

La Natalia té un sofà comodíssim. Viu a Oviedo, en una zona molt tranquil·la, i és couchsurfer.
El couchsurfing és una xarxa social de viatgers, on la gent ofereix o demanda allotjament, de forma totalment altruista. No es tracta només de viatjar de forma gairebé gratuïta, sinó de relacionar-se amb gent del lloc que es visita. Viatjar també és conèixer gent diversa, noves maneres d’entendre el món. I segurament, el també hi sobra. Doncs la Natalia és couchsurfer, té un sofà molt còmode, un somriure encantador, i em va acollir a casa seva.

Sortida del sol, a Oviedo · Camí primitiu
Sortida del sol, a Oviedo

S’ha despertat aviat (mea culpa), hem esmorzat i m’ha acompanyat fins a la catedral. Ens hem acomiadat, però ha sigut un d’aquells comiats que no són un fins a sempre sinó un fins a una altra. No us sabria dir pas per què, però he tingut aquesta sensació. Deu ser cosa de la màgia del Camino.

La màgia, però, ha durat poc. Exactament, el temps que he estat caminant des del cotxe de la Natalia fins a l’oficina de turisme que hi ha a 3 minuts de la catedral. Havia de comprar la credencial, per tal que em posessin els segells, però, sobretot, per poder dormir als albergs. Estava tancada. A partir del 15 de setembre, els diumenges l’oficina tanca.

Buscant la credencial

No sé si a partir del 15 de setembre o sempre, però sembla que els diumenges al matí Oviedo tanca. Tot. Ha sigut impossible trobar una credencial. Millor dit, trobar un lloc obert per comprar-la. Ni tan sols ha servit de res caminar els dos quilòmetres que separen la Catedral de l’alberg de pelegrins. També hi havia la porta tancada, i tothom ignorava el timbre (sí, era jo el que ha trucat durant deu minuts).

Cansat d’entrar i sortir de la Catedral sense saber per què (d’entrar i sortir, no de cansar-me’n), he començat a caminar els 29 km d’avui a quarts d’onze, que es feia tard.

A Oviedo es tracta d’anar seguint la petxina que hi ha a terra. La direcció l’indica la part estreta de la cloïssa, però a Galícia és al revés, així que no val a badar, o ja em veig la resta dels meus dies entrant i sortint de Galícia cap a Astúries i viceversa. No és difícil (seguir la petxina), i a partir de cert carrer estan acompanyades de fletxes grogues. Es camina per dins la ciutat bastant estona, i el camí surt a un parc als afores de la ciutat.

Començant a caminar!

Mentre abandonava Oviedo, anava comentant amb la Natalia que vivia al límit per no tenir credencial. Però sobretot per no tenir bateria al mòbil. Havia apagat la llum apagant la base d’endolls on tenia el mòbil carregant-se, i per tant poc s’havia carregat. Així que he aprofitat la poca bateria que em quedava per trucar a l’alberg de San Juan de Villapañada i comentar-li a l’hospitaler si tenia credencials. M’ha dit que no em preocupés. I li he fet cas.

Castanyer · Camino primitivo
El castanyer i les seves armes

Més endavant he descobert que tothom sabia que comprar la credencial a Oviedo en diumenge és bastant impossible. És el que implica improvisar massa el viatge i no preparar gran cosa. Realment, només havia preparat la motxilla, pesant tot el que volia endur-me, i descartant el que no era estrictament necessari. Per això era la motxilla-enveja de la majoria de pelegrins: els seus 7 quilos eren el resultat dels 15 que vaig arrossegar per Escòcia.

Però no he tardat a adonar-me que m’havia deixat quelcom essencial, vital, de grandiosíssima importància. Tan bon punt el camí s’endinsa en un bosquet, els arbres comencen a bombardejar-te amb els seus fruits. No sé si és la tardor, la mala fe, o hem arribat ja a la mateixa situació que la pel·lícula aquella del Shyamalan on els arbres es rebel·len contra l’estupidesa global humana; el fet és que, literalment, els arbres em bombardejaven. Que un roure et tiri glans, mira, és suportable, però quan qui ataca és un castanyer, comences a trobar a faltar no dur casc.

Els primers peregrins

Així que la ruta ha transcorregut sobre pistes d’asfalt que van esmunyint-se entre boscos assassins de roures i castanyers, vistes a valls verdes i frondoses, cabres per aquí, fotos per allà, ocellets repiulant, i una pelegrina que cantava darrere meu fins que m’he girat i ha desaparegut.

L’he retrobat a Grado, mirant un mapa. Jo he parat a dinar i ella imagino que no. Com que feia hores que no parlava amb ningú, i també volia mirar aquell mapa (el tema de la preparació i tal, no tenia molt clar per on estava…), l’he saludat amb un simpàtic buenos días, hacia dónde vas.

M’ha respost amb un no hablo español, així que li he traduït la pregunta a l’anglès i ella m’ha ignorat completament. Quin poc esperit pelegrí, he pensat, i he seguit el meu camí. Eren les dues de la tarda, feia molt sol i molta calor, i tenia ganes d’arribar ja a l’alberg: feia molta estona que em notava dues butllofes sota la planta del peu esquerre.

A 335 km de Santiago · Camí primitiu
A 335 km de Santiago

Faltaven sis quilòmetres fins a l’alberg de San Juan de Villapeñada, alberg molt recomanable, per cert. En aquests sis quilòmetres el camí (la carretera, millor dit, ha sigut un dia de massa asfalt), s’enfila uns 200 metres i el rellotge m’ha descomptat uns 70 minuts. Abans d’arribar-hi m’he trobat al Hans, un alemany de setanta-vuit anys que ha fet tots els caminos, i que estava intentant entendre quin problema tenia un jove francès que no parlava anglès. El Hans no parlava francès, i jo tampoc, però al final hem entès que el jove francès no tenia cap problema. Com a molt, de traducció.

Arribant a San Juan de Villapañada

L’alberg queda a la dreta del camí. Uns esglaons excavats sobre la terra i reforçats amb fusta donen pas a un terreny costerut al capdamunt del qual hi ha la caseta blanca amb els marcs de les portes i finestres de color verd.

Asseguda en un dels esglaons, una noia amb ulleres, llegint un llibre, m’ha donat la benvinguda amb un hola d’accent estrany. Vestia uns pantalons fins i lluents, amb estampats blancs i negres; jaqueta violeta, i mocador majoritàriament verd. En aquell moment no ho sabia, però és la Leoni, i li agrada molt el color verd. Té vint-i-tres anys i és francesa.

La Leonie, a San Juan de Villapañada
La Leonie, a San Juan de Villapañada

El Domingo, l’hospitaler, dóna personalment la benvinguda als pelegrins de l’alberg de San Juan de Villapañada, els ofereix aigua fresca, i els fa seure i descansar.

A fora, els pelegrins feien tertúlia mentre em rebentava les butllofes una mica allunyat. S’hi parlaven uns quants idiomes,  i el rang d’edat era amplíssim. Més tard ha arribat el Hans i el noi francès. Crec que han sigut els últims.

Algú ha recollit castanyes durant el camí i el Domingo ens les ha bullit. Ens hem reunit tots al voltant de la taula per menjar-les. La noia lituana, que ha fet te per tothom amb unes ortigues collides a fora, és el primer cop que en menja. Jo no acostumo a menjar-ne perquè em fa mandra pelar-les, però aquí sembla que tot és diferent. Assegut al costat de la Leoni, hem anat pelant castanyes i episodis de les nostres vides.

M’ha semblat que potser sí, que hi haurà màgia.

La super lluna des de San Juan de Villapañada

La super lluna des de San Juan de Villapañada
La super lluna des de San Juan de Villapañada

La Superlluna ha començat a aparèixer, i uns quants hem sortit a fora. La noia lituana, la noia danesa, el seu pare i jo hem estat una bona estona plantats, sense res més a fer que contemplar com la bola blanca anava empetitint-se mentre escalava per sobre els núvols.

L’eclipsi no comença fins a les quatre de la nit. Pels que caminem sota la llum del sol, comença a ser hora d’anar a dormir.

D'Oviedo a San Juan de Villapañada

Total distance: 28574 m
Max elevation: 314 m
Min elevation: 102 m
Total climbing: 883 m
Total descent: -904 m
Total time: 07:17:39

Galeria fotogràfica

Continua a ...

catedral d'oviedo · camí primitiiu
catedral d'oviedo · camí primitiiu
temp

Dia 0: Oviedo

“Viatjar et fa modest. T’adones del lloc tan petit que ocupes al món.”

Gustave Flaubert

La tornada d’Edimburg (els no iniciats podeu començar aquí) va ser estranya, intensa, inescrutable. La imatge que m’ha quedat gravada és la de creuar tot Newington i mig Edinburgh a les 4 del matí, plovisquejant, en la foscor tan fosca i els carrers tan poc il·luminats del nord d’Europa, mig coix, amb la motxilla de 14 kilos a l’esquena i la petita i lleugera al pit.

catedral d'oviedo · cami primitiu
Catedral d’Oviedo

A Escòcia, a les 4 de la nit, les ciutats dormen. Poca gent hi havia als carrers, un parell de borratxos de cap de setmana, un parell d’alcohòlics anònims, i un grupet de joves que abandonava un pis on la festa ja s’havia acabat.

Enmig de la negra nit, només solitud. I desorientació. I indefinició. I interrogants i preguntes i un horitzó llunyà i boirós. Quatre hores més tard, aterrava a Barcelona amb el karma descompensat i els xacres a prendre pel sac.

El perquè del Camí

I ara, amable lectora, estaràs pensant que per reequilibrar els xacres i posar el karma a lloc vaig decidir fer el Camí de Santiago. Doncs no. Vaig fer-lo per un motiu tan senzill com que tenia un munt de dies de vacances per gastar i no tenia pasta per invertir-hi. Així que el Camino era una bona opció. I em vaig decidir pel Primitiu perquè és el més muntanyós, el menys concorregut, i perquè és l’únic que podia fer sencer en quinze dies.

Si voleu saber què és el Camí Primitiu, en aquesta pàgina us en parlo.

El meu relat, però, continua el 26 de setembre, quan a les 10:57, 20 minuts més tard del que marca l’horari, he agafat el tren cap a Oviedo. Allà m’espera la Natalia.

Cap a Lleó, amb retard

Però abans de parlar-vos de la Natalia, deixeu-me parlant del tren. Perquè realment el que he agafat no va cap a Oviedo, sinó cap a Lleó. I no sabeu com complicat és trobar, a la web de Renfe, un tren que serveixi per anar de Lleida a Oviedo, o a Santiago. Perquè hom es planifica els viatges amb una mica de temps, busca el tren per al cap de tres mesos, i resulta que la pàgina de Renfe et diu que no existeixen trens fent aquell recorregut. I resulta que sí, que el problema no és el recorregut, sinó que Renfe no ven bitllets a tants dies vista. Total, que no sé com, suposo que gràcies a Google, sabia que la línia existia, i en algun moment vaig decidir buscar-ho com si hagués d’agafar-lo l’endemà i no al cap de tres mesos.

Resumint, que anava cap a Lleó. I allà he hagut de fer transbord, i pensava que tenia més temps del que realment tenia, i mentre em menjava un dònut un revisor m’ha dit que estava a punt de perdre el tren cap a Oviedo. Però finalment no l’he perdut.

catedral oviedo · cami sant jaume
La Regenta, a la plaça de la Catedral.

El Camí de Sant Salvador

El viatge de Lleó a Oviedo és fantàstic. Lent, això sí, moltíssim, que és un recorregut molt costerut. I gran part del recorregut és dins de túnels, però quan surts a fora, les vistes són espectaculars. De fet, de Lleó a Oviedo hi ha el Camí de Sant Salvador: 130 km de paisatges preciosos dividits en 5 etapes bastant dures, sense parades intermèdies ni gairebé pobles on poder comprar menjar. De fet, diuen que Quien va a Santiago y no va al Salvador, honra al criado y deja al Señor (qui va a Santiago i no al Salvador, honora al criat i deixa al Senyor), en referència a la Catedral de San Salvador, d’Oviedo, on es conserven relíquies molt cèlebres durant l’Edat Mitjana.

Oviedo

Quan he arribat a l’estació d’Oviedo, a fora ja m’esperava la Natalia, la couchsurfer que s’ha ofert per allotjar-me aquesta nit i ensenyar-me ràpidament, aquest vespre, Oviedo. I la veritat és que molt temps no hem tingut: hem fet una passejada llarga pel nucli antic, i hem sopat una estupenda hamburguesa. M’han agradat, tant el nucli antic com l’hamburguesa. Hem xerrat una estona amb la Natalia, i he descobert la Bursera graveolens o Pal sant, que és un arbre la fusta del qual s’utilitza com a ambientador i purificador de l’aire, i l’oli com a antidepressiu, diürètic, sedant, i alguna cosa més. Realment, l’olor és molt agradable, i, no ho sabia, però m’acompanyaria durant el viatge. També, agradable, ha sigut la música.

Com que la intenció inicial era començar a caminar ben d’hora, tractant-se d’un ben d’hora de diumenge de vacances, no hem allargat molt la conversa. Tenia, per davant, dotze dies de camí.